El projecte d'il·luminació de les parades de metro Toledo i Montecalvario situades a Nàpols són sens dubte un dels reptes més singulars que hem tingut l'oportunitat de resoldre. La complexitat i rigor tècnic que requereixen aquests espais ha hagut d'incorporar a més alts nivells d'expressió plàstica en un projecte que convida al ciutadà de Nàpols a somiar despert quan cada matí ha de submergir-se a 40 metres sota terra per agafar el tren.
El projecte, obra d'Oscar Tusquets Blanca, s'emmarca dins d'un conjunt d'encàrrecs que la Metropolitana di Nápoli ha realitzat a diferents arquitectes de renom internacional per a la construcció de les parades de la nova xarxa de metro de la ciutat. Junt amb l’Óscar es troben altres arquitectes com Gae Aulenti, Alessandro Mendini o Karim Rashid, i s'espera en un futur la construcció de parades per Rem Koolhas, Álvaro Siza i Benedetta Tagliabue entre d'altres. Aquesta és sens dubte una aposta per elevar la qualitat d'aquests espais de quotidianitat, moltes vegades relegats a un abandonament estètic, entenent erròniament que el seu alt compromís amb la funció li ho impedeix. Un projecte amb la mirada clara cap bons referents com ho són les estacions del metro de Estocolm o les de Munic.
La primera vegada que l’Óscar ens va presentar la proposta del projecte ja vam poder comprendre que no tan sols anàvem a il·luminar una estació de metro sinó que hauríem de fer que cadascun dels seus espais i cada instant del recorregut fos una experiència sensorial, en què la llum seria decisiva. En els primers esbossos ja es veien les decisions més importants del projecte i que han estat el leitmotiv de tot el desenvolupament. Primer el gran pou de llum de 40 metres d'alçada que travessa tot l'espai, que comunica l'exterior amb la profunditat del subsòl. Un lluernari cònic de dimensions sense precedents que ens recorda a les mines de sal romanes, properes a Nàpols i que articula el recorregut de descens. Segon, el tractament de les superfícies que ens fa visible, a través dels colors terrosos o blaus, la situació del nivell del mar. Més de la meitat de l'estació està submergida i al llarg del recorregut de descens se'ns mostra com transitem de les capes pètries i terroses fins a les profunditats aquàtiques, fins arribar al més profund, quan acabem per albirar l'òcul de la claraboia sobre el qual pocs minuts abans miràvem des de la superfície de la plaça però que ara se'ns mostra com una resplendor de llum que orienta la nostra mirada submergida sota el fons del mar.
La component escenogràfica de l'espai és constant i implícita en cadascun dels detalls d'aquest. La llum havia de formar part d'aquesta experiència plàstica llançant aquella que cada un dels materials necessita , ajudant a dibuixar l'espai, però també fent que cadascuna de les lluminàries passés a formar part del mateix. El projecte a més havia de resoldre la il·luminació de les obres d'art dissenyades per William Kentdrige i Bob Wilson entre altres, el primer amb un mural de mosaic situat a la primera zona de descens, posant l'accent en les textures pètries i rugoses i el segon amb una instal·lació de LED situada al llarg de tot el lluerna cònic amb control punt a punt que permet ser utilitzada com un gran display de colors, que té com a objectiu transformar constantment l'aparença del con, proporcionant un joc constant de vibrants intensitats.
La primera planta de descens, de sostres negres amb les parets revestides de ceràmica, està il·luminada mitjançant múltiples punts de downlight fluorescent. És necessària la distribució uniforme de la llum al mateix temps que un comportament estable de les llums i un consum baix. Els downlights actuen com múltiples punts que perforen la capa de formigó que separa el sostre del vestíbul del paviment de la plaça, com si deixessin penetrar a l'interior dels raigs del sol. Es distribueixen ordenadament , modificant la seva interdistància segons les il·luminacions resultants a aconseguir , de tal manera que el conjunt ofereix una imatge falsament desordenada i aleatòria que emfatitza l'efecte de la perforació d'aquest primera superfície.
El recorregut de descens s'inicia aquí i no acabarà fins arribar al fons , al llarg d'una escala mecànica que amb només un replà baixarà els gairebé quaranta metres. Al llarg d'aquest recorregut es donarà el trànsit al nivell marítim en què els túnels es tornaran blaus. Tot aquest camí està il·luminat a través de les mateixes escales, realitzades a mida, que incorporen en els passamans múltiples fluorescents que inunden de llum l'espai que creuen. Les temperatures de color dels tubs varien de càlids a freds, accentuant la materialitat dels acabats. L'absència de lluminàries visibles com a tals i la llum tova d'ombra suau que llancen aquestes grans superfícies luminescents, que banyen els cossos des de baix , desmaterialitzen la presència de les persones conferint a l'espai una sensació primer estranya que després acaba per calar en l'observador .
Just abans de desembarcar s'albira la fi de la claraboia que dóna llum sobre el nostre cap. L'interior d'aquests, com ja s'ha comentat, està ple de projectors de LED RGB d'uns 9W cada un, controlats per un complexos sistema DMX que permet el control individual i que reprodueixen diferents seqüències de llum, de manera que cada dia pot observar una de diferent composició ideada per Bob Wilson.
Un cop arribem aquí se'ns acompanya a través d'un passadís a la nostra andana. Aquest està il·luminat a través de grans panells situats a les parets que contenen imatges hologràfiques retroil·luminades mitjançant un sistema fet a mesura que permet il·luminar panells de més de dos metres d'alçada situant unes franges de LEDs d'alta potència en els seus dos extrems. Aquests hologrames mostren, mitjançant el desplaçament de la vista de l'observador , un ampli oceà amb les onades en constant moviment.
Finalment arribem a l'andana, amb les lluminàries incorporades en els bancs, banyant les parets del túnel, al fons del qual apareixerà el tren per portar-nos al nostre destí.
